Precedents històrics

La cova del Bolomor és coneguda des de temps immemorables. L’entrada colgada en el faralló rocós del paratge l’Ombria es divisa des de tota La Valldigna.La utilització d’aquesta, a través de temps històrics recents, ha estat vinculada a una activitat ramadera com a cleda de ramat ovicaprí fins els anys seixanta. No obstant, altres usos també han estat presents, com és el de servir de refugi en moments d’inestabilitat social o bèl•lica. Així, en la denominada 3a Guerra Carlista (1872-76), la cova serví de refugi i el seu ús evità que foren requisades per a la guerra les cavalleries d’algunes famílies de la població. Igualment l’arena groguenca, producte de la descomposició de les calcàries de les parets, serví de “terra d’escurar o d’escudelles” per a netejar i desengreixar la vaixella de cuina, al menys al llarg de la primera meitat del s. XX.

En les dècades de 1850-70 era freqüent la recerca d’inexistents tresors a la cova pels habitants de la vall, aquesta activitat degué finalitzar cap al 1870. Leandro Calvo recull la mateixa en el diari “El Litoral, num. 183-1884” de Gandia:

«Estimulats els habitants de la Vall per la cobdícia i creguts sens dubte que es destinava en un altre temps els diners per a enriquir als morts van treballar per desencantar la força de barrinades els tresors amagats en aquell Cementiri de Moros. No contents amb estimbar tanta preciositat … -dents de carnissers, cérvols, algun paquiderm i també, petits trossos angulosos de pedra foguera blanc- …., van continuar excavant fins a les entranyes de la muntanya l’escletxa cada vegada més estreta. La generació present ja es dóna per desenganyada, i Déu faci que els venidors conservin el poc que els presents han deixat»

En l’estiu de 1867, el catedràtic de geologia i paleontologia Juan Vilanova i Piera i el seu deixeble Eduardo Boscá, futur catedràtic d’Història Natural de la Universitat de València (1892), exploraren la cavitat i recolliren diversos materials arqueològics de la considerada “important cova òssia” (Vilanova 1893: 13 i 21). Els materials recollits per Vilanova foren donats per a la creació de la primera col•lecció arqueològica del Museo Arqueológico Nacional (Madrid, exp. 1868/51), nombres 21 i 22: “destrals de calcàries silícies de les coves del Bolomor (sic) (Tavernes de la Valldigna)” i nombre 23: “bretxes òssies amb pedres de id” i constitueixen part de les primeres fons fundacionals d’aquesta institució (Cacho i Martos 2002: 385). Aquesta excursió es pot considerar la primera visita científica a l’anomenada per aquell temps “caverna òssia casa de l’home primitiu”. Des d’aquest moment el jaciment s’incorpora al circuit científic i és presentat en universitats i diversos congressos internacionals de prehistòria, com el d’Estocolm (1875).

 

antecedentes_02[1]

Inventario de la colección Vilanova y Piera. Museo Arqueológico Nacional (Madrid)

antecedentes_03[1]

Joan Vilanova i Piera i Eduard Boscà. Authors of the first scientific visit to Bolomor in 1867

Per la seua part Leandro Calvo, geòleg i religiós aragonès resident a Gandia (Escoles Pies) explora la cova en varies ocasions des de la dècada de 1880 (Calvo 1908). Les dades proporcionades per aquest foren incorporades a l’obra “Simas y Cavernas de España (1896)”, monografia del Instituto Geológico Nacional publicada per Gabriel Puig i Larraz. En aquesta es realitza una primera i concisa descripció estratigràfica:

El sòl de la cavitat està constituït per un dipòsit d’argila vermella barrejada amb ossos d’animals i fragments d’instruments de pedra foguera, comprès dit dipòsit per dues capes de calcària estalagmítica, una inferior a ell i una altra superior. Al país al dipòsit fosilífero li diuen el Cementiri dels Moros“.

El sòl de la cavitat està constituït per un dipòsit d’argila vermella barrejada amb ossos d’animals i fragments d’instruments de pedra foguera, comprès dit dipòsit per dues capes de calcària estalagmítica, una inferior a ell i una altra superior. Al país al dipòsit fosilífero li diuen el Cementiri dels Moros“.

diluvio%20de%20vilanova[1]

Recreació de la vida quaternaria segons Vilanova i Piera (1896)

Durant la primera meitat del segle XX, naturalistes i investigadors visiten i comenten el dipòsit bretxificat de Bolomor amb restes de fauna i indústria lítica. Així, l’abatte Henri Breuil acompanyat de Leandro Calvo explora la cavitat el 29 de juny de 1913 (Blay 1967), i en 1932 Luis Pericot recull els materials que foren dipositats per Breuil a l’Institut de Paleontologie Humaine de París (Bru i Vidal 1960). A principis del segle XX el jaciment ja és considerat junt a la Cova de les Meravelles, la Cova del Parpalló i la Cova Negra com els més representatius que “confirmaven la presència de l’home prehistòric” en terres valencianes (Boscá 1901, 1916; Barras de Aragón i Sánchez 1925), a pesar de ser considerat com un closquer “Kjoekkenmoeddings” seguint la tendència de l’època (Fletcher 1976: 18; Arxiu SIP inèdit). Possiblement Eduardo Boscá visitarà la cavitat en varies ocasions abans de morir en 1924, donat que recollí una col•lecció de materials arqueològics de Bolomor, el dipòsit del qual es troba en les fons de la Facultat de Biologia de València. Ell mateix classificà les restes faunístiques de cérvol i cavall com Equus adamaticus (Pericot 1942: 277).

 

En 1923, del de la de la Cova del Barranc de les Foietes, un a de Bolomor, la una del Colegio de Doctores de Madrid examinar , en de 1924, el Dr Carrillo alcalde de Tavernes Francisco Valiente la (Barras de Aragón Sánchez 1925: 155-157):

«Es troba allí un gran buit, semblant a l’entrada d’una gruta, com d’uns 10 m d’elevació. Al sentit oposat a la pendent de la vessant muntanyosa hi ha un entrant en forma de ràpid declivi i, entrant a la dreta, es veu com l’inici d’un avenc amb una boca d’aproximadament dos metres de diàmetre. Però allò més notable i digne de consideració i estudi és el fet de què les parets i sostre de l’obertura estan constituïdes per un conglomerat de calcària i ossos de diferents espècies animals, en forma de roca molt dura. La seua varietat és grandiosa: ossos llargs, curts, plans, trossos de mandíbules, banya i molars de gran dimensió pertanyents a espècies herbívores i canins d’espècies carnívores. Prolixament examinà el Dr. Carrillo aquest conglomerat sense trobar ni un sol vestigi humà».

En , la de obra Topografía médica de Tabernes de Valldigna de la (Grau Bono 1927: 22):

«És notable aquesta obertura, les dimensions de la qual són de tres metres d’amplària per tants altres de profunditat (…) segons autoritzades opinions degué servir de residència a l’home primitiu».

A principis de 1930, la Secció d’Antropologia i Prehistòria del Centre de Cultura Valenciana explorà la cova ingressant en la institució un lot de materials arqueològics procedents d’aquesta (C. C. V. 1931). Cap a 1935, i sense que haja pogut ser localitzada cap documentació escrita, tingueren lloc àmplies activitats d’extracció de pedra mitjançant el buidat amb dinamita d’una important part del dipòsit arqueològic. Aquesta activitat minera arrancà blocs cúbics de varies tones de pes i altres cilindres de 95 cm de diàmetre que foren baixats amb cadenes tirades per bous cap al poble. Part d’elles, al parèixer s’utilitzaren per elaborar les taules de pedra del desaparegut casino, segons testimonis orals.

 

publicaciones%20antiguas[1]

Publicacions en les que es fa referència a Cova del Bolomor

Les activitats vinculades a la «recerca de tresors» de 1860-1870, segons es desprèn del relat de L. Calvo, es van realitzar mitjançant la utilització de barrinades amb recerca de profunditat “cap a les entranyes cada vegada més estretes”. Aquestes tasques van requerir mitjans, organització i pressupost econòmic, afectant a sectors com la galeria i / o l’avenc que reuneixen les condicions esmentades d’esquerda estreta. Sens dubte, aquestes activitats es van desenvolupar durant molt de temps, potser afavorides per alguna troballa metàl•lic protohistòric o per l’obstinació fantasiosa. Quan en 1880 Leandro Calvo visita la cova, el «sòl» estava format per un dipòsit d’argila vermella entre dos nivells estalagmíticos. La primera valoració que implica aquesta descripció és que no existia de forma extensa el nivell arqueològic I, de color negre intens i fàcil erosió. El nivell vermell esmentat pot correspondre a diferents nivells càlids o de terra rossa, com el nivell IV o el XIII, tots dos limitats per paquets estalagmíticos. Probablement es tracte del primer. El 1924, l’entrada a la cavitat es realitzava per la part central com en l’actualitat, i aquesta mostrava una alçada de 10 m amb fort declivi a la dreta (a Sud) i amb presència allí de l’avenc, de dos metres de boca . L’existència recalcada de fortes dipòsits osíferos en sostres i parets, s’ha de referir a l’Sector Nord. Les dades de V. Grau, que també corresponen a l’any 1924, indiquen una escassa amplada per a la cova, per la qual cosa és possible que una part del dipòsit central de la cavitat encara existís.

Cap a 1935 van haver de produir-se les activitats mineres a la recerca dels mantells estalagmíticos basals per a la seua explotació industrial. Es van utilitzar barrinades, amb extracció de blocs i escalonament amb trinxeres del Sector Nord. A l’extrem sud es va produir la perforació de pou de 3,5 m i 95 cm de diàmetre mitjançant barrinat. Les activitats dels anys 1920-1930 van haver de ser intenses i abandonades a l’esgotar-se el depòsit petri. Aquestes tasques van produir transformacions i condicionament per a l’extracció de pedra i l’abocament de terres al barranc com rebuig. La forta rampa que hi ha al sector oest és deguda a l’abocament sedimentari, mentre que l’extracció pètria correspon al Sector Nord que encara mostra blocs abandonats de l’activitat minera.

 

estratigrafia_07[1]

En primer terme explotació minera dels mantells estalagmítics basals

L’excavació arqueològica ha permès obtenir informació d’aquestes activitats que mostren l’existència d’una dinàmica que consisteix a perforar per posteriorment omplir la perforació i desenvolupar una nova en les seues proximitats. Aquesta actuació genera en molts llocs una estratigrafia “invertida”. Hi han buits generades per l’activitat d’un sol operari amb les dimensions justes per a ell i la seua eina (pic). La mateixa va estar molt planificada ja que el abancalament trobat ha estat cuidat i s’observa l’existència de restes de guix que van haver de apuntalar bastides. Els fragments de cànters, cassoles amb restes òssies i fragments metàl•lics de les eines parlen d’una activitat important i amb nombrosos operaris. Totes aquestes tasques al llarg dels segles XIX i XX van fer desaparèixer prop d’un 70% del dipòsit arqueològic.

El jaciment a partir de la dècada de 1970 rep una certa atenció sota l’òptica principal de la seua catalogació arqueològica El 1975, el Servei d’Investigació Prehistòrica de València el inclou entre les seues visites (Fletcher 1976: 18), arribant a recollir sediments en 1977 (Fletcher 1978: 19) i va desenvolupar una tasca d’urgència d’1 m que va afectar els nivells superiors (estrat 1, quadre B4) per J. Aparicio i F. Grau, al desembre de 1980. Activitat subvencionada per l’Ajuntament de Tavernes i el dipòsit arqueològic va quedar considerat de «indústria integrament mosterià, estant present la tècnica levalloisiense i que els tipus són petits »(Fletcher 1978: 19, 1982: 72). La cavitat també va ser visitada a partir de 1960 amb interessos propis d’altres disciplines o activitats com la geologia, espeleologia, etc.

 

planimetrias%20antiguas[1]

Planimetries de Cova del Bolomor (1962-1988)

Al juny de 1982, Josep Fernández Peris com a conseqüència d’una exploració subaquàtica al Clot de la Font a requeriment de l’Ajuntament de Tavernes, va visitar diverses coves del terme municipal acompanyat per membres de Centre Excursionista de la localitat. La “troballa” d’aquest majestuós jaciment va motivar la creació d’un projecte d’investigació vinculat a la Universitat de València, i l’aprovació es va produir en 1989 per la Conselleria de Cultura. Seguidament es crea un equip interdisciplinari dirigit en principi per Josep Fernández Peris i Pere Guillem Calatayud i posteriorment pel primer que inicia una llarga i ininterrompuda tasca d’excavació i investigació arqueològica en curs.

 

BIBLIOGRAFÍA

Barras de Aragón, F. y Sánchez, D. (1925). «Informe relativo a los huesos y otros materiales procedentes de Tabernes de Valldigna (Valencia)». Actas y Memorias de la Sociedad Española de Antropología, Etnografía y Prehistoria. p. 121-163.

Blay, P. L. (1967). «El Rvdo. Padre Leandro Calvo, escolapio, hijo adoptivo y benemérito de Gandia». Diario Ciudad, 7 octubre (Gandia).

Bosca Casanova, E. (1901). Discurso de inaguración del curso académico de la Universidad literaria de Valencia. E. Tip. Domenech, Valencia.

Bosca Casanova, E. (1916). «Un paradero de la época paleolítica en Oliva (Valencia)». Boletín de la Real Sociedad Española de Historia Natural, 16. p. 81-83.

Bru y Vidal, S. (1960). «El abate Breuil y la prehistoria valenciana». Archivo de Prehistoria Levantina, p. 7-28. Valencia.

Calvo, Leandro (1884). «Un paseo por la montaña». Diario Comarcal El Litoral, nº 183, julio 1884. Gandia.

Calvo, Leandro (1908). Hidrografía subterránea, p. 289. Ed. Luis Catala y Serra. Gandia.

Cacho, C. y Martos, J. A. (2002). «Colecciones paleolíticas de Madrid en el Museo Arqueológico Nacional». Bifaces y Elefantes. La investigación del Paleolítico Inferior en Madrid. Alcalá de Henares, p. 385.

Centro de Cultura Valenciana (1930-31). Sección de Arqueología y Prehistoria. Diario Las Provincias, 2 abril 1930 y 14 febrero 1931. Valencia.

Fletcher, D. (1949). Restos arqueológicos valencianos de la colección Vilanova y Piera en el Museo Antropológico Nacional. Archivo de Prehistoria Levantina II, p. 342-348. Valencia.

Fletcher, D. (1976). La labor del Servicio de Investigación Prehistórica y su Museo en el pasado año 1975. Valencia. p. 18.

Fletcher, D. (1978). La labor del Servicio de Investigación Prehistórica y su Museo en el pasado año 1977. Valencia. p. 19.

Ferrairo, J.M. (2008). Hidrografía y Geología Valenciana. Ed. CEIC Alfons el Vell. Gandia.

Grau, V. (1927). Topografía médica de Tabernes de Valldigna, p. 120. Imp. Baldomero Cuenca. Alcira.

Pericot, L. (1942). La Cova del Parpalló. Consejo Superior de Investigaciones Científicas. 341 p.

Puig y Larraz, G. (1896). Cavernas y Simas de España. Boletín de la Comisión del Mapa Geológico de España, XXI, p. 443. Madrid.

Vilanova y Piera, J. (1893). Memoria geognóstico-agrícola y protohistórica de Valencia, p.13 y p.21. Madrid.

Top