La formació de la cova

El marc geomorfològic de La Valldigna està configurat per la Serra de les Creus al nord, amb relleus molt erosionats i de pendent forta cap al vall i, el Massís del Mondúver al sud. El centre està ocupat per la vall (La Valldigna) coberta per potents dipòsits sedimentaris quaternaris. Cap a l’orient, La Valldigna queda oberta a la Mediterrània en un paisatge de maresmes i dunes que enllacen amb el pla litoral.

La Cova del Bolomor, forma part d’aquest marc i més concretament s’ubica al marge dret d’un petit canyó càrstic (Barranc del Bolomor), a l’extrem septentrional del Mondúver. El relleu topogràfic, de 300-400 m d’altitud, es presenta com un replà, fortament carstificat, cobert de camps de dolines i, creuat per sistemes de fractures. Aquesta situació, genera una orografia molt contrastada entre la planícia i la muntanya.

FIG. 1 y 2: Model d’evolució càrstica segons J. Guimerá, modificat. FIG. 3 y 4: Diferents fases evolutives del carst de la Cova del Bolomor des del seu origen fins la seua desaparició.

Model d’evolució càrstica segons J. Guimerá, modificat. Diferente fases evolutives del carst de la Cova del Bolomor desde el seu origen fins la seua desaparició.

El Massís del Mondúver presenta un paleopaisatge amb formes pròpies d’un carst tropical (pinnacle karst, cockpit karst, kegel karst,…) amb depressions còniques, turons aïllats i pinacles. Aquesta carstificació, i els seus sistemes morfo-climàtics, s’atribueixen al clima càlid del Miocè superior-Pliocè que generà un antic carst mediterrani tropical humit en el Terciari i que avui, observem junt a les modificacions posteriors plistocenes. Els elements del paisatge que indiquen l’evolució d’aquest carst són: les dolines, els sistemes de fracturació, els esvorancs fossilitzats i les distintes fases de cavernament, entre altres.

Assaig d’evolució cárstica del Massís del Mondúver i la Cova de l’Bolomor.

Relleu amb formes càrstiques tropicals i sistema de fracturació NE-SO en l’area de la Cova del Bolomor..

Relieve con formas karsticas tropicales y sistema de fracturacion NE-SW en el area de la Cova del Bolomor.

Els grups de fenòmens subterranis identificats al Massís del Mondúver són: coves brolladores amb activitat hídrica, engolidors i avencs de la zona d’absorció, o recarrega del carst i, cavitats penjades per damunt del nivell piezomètric (cavernes residuals o relictes). La Cova del Bolomor pot considerar-se entre aquestes últimes, encara que de forma funcional en l’aparell càrstic actua com a element de transició entre les cavitats absorbents i les brolladores, això si, de forma parcial i temporal.

Reconstrucció de la Valldigna i Cova del Bolomor al principi dels temps quaternaris fa mes d’1 milió d’anys.

L’evolució de la Cova del Bolomor, a grans trets, ha pogut ser la següent:
– Una fase de formació interna, en què es formaria el buit condicionat per les característiques de l’estratificació, on la dissolució i fissuració serien majors a les vessants est i sud.

– Creació d’un mantell estalagmític de cristal•lització molt compacta i sense elements exògens (nivell XVIIIb), que indicaria unes condicions ambientals constants i adequades durant un ampli espai de temps. Açò apunta a què, la incipient caverna no estava oberta a l’exterior, o almenys no existia una boca amplia. La cronologia d’aquesta primera i amplia fase genètica, bé podria situar-se als moments càlids del Miocè final-Pliocè (8-3 m.a.).

– Un canvi hipogeu posterior i important, es produiria amb la primera incorporació al dipòsit càrstic de xicotets elements exteriors, que indicarien l’obertura d’una boca o conducte a l’exterior (nivell XVIIIa). Possiblement oberta en el sector nord, on existeix una potència menor del rocam i una estructura litològica favorable. Aquest esdeveniment, per les característiques, podria considerar-se puntual i cronològicament assignable ja al Plistocè mitjà.

Reconstrucció de Cova del Bolomor amb la primera presència humana en el Plistocè mig, fa 350.000 anys.

– Les fases tectòniques de trencament, atribuïdes al Quaternari antic, serien les que originarien la diàclasi basal, que actua d’albelló principal de la cova i que, ja existiria al moment d’obertura cap a l’exterior. En aquell període, l’actual barranc del Bolomor no existiria amb la seua morfologia actual; la vessant tindria una major projecció cap a la vall i, estarien instal•lats conductes càrstics funcionals en l’àrea que avui ocupa el barranc. Aquests conductes, les restes basals dels quals poden observar-se a la vessant d’enfront, podrien tindre o no vinculació amb l’actual Cova del Bolomor i configurar un ampli aparell endocàrstic, avui totalment desmantellat.

Reconstrucció de la Valldigna i Cova del Bolomor a la fi del Plistocè mig, fa 150.000 anys.

– El retrocés progressiu de la façana nord d’aquesta vessant i, la transformació de les formes exocàrstiques, que es troba a faltar – dolines, poljè,…-, donarien lloc a l’actual canyó càrstic de forta verticalitat que seccionaria el cavernament, deixant, al petit abric, penjant i de forma residual a mode de balcó lateral, avui conegut com la Cova del Bolomor. Entre la captura i l’enfonsament de la volta degué passar un temps geològic relativament curt; a partir del nivell XV, la potent incorporació de materials al•lòctons ens indicaria una amplia obertura de la cavitat a l’exterior i, una major incidència de la vessant. A l’inici del Plistocè mitjà recent, en base a la geomorfologia de l’entorn i l’estratigrafia del farcit, el jaciment oferiria amb tota seguretat unes dimensions majors, minvades després del col•lapse de grans blocs parietals i de l’antiga volta, que reduirien l’espai actual. Aquest enfonsament zenital (nivell XVI, ca 300.000 anys) podria relacionar-se, per les seues característiques, amb fenòmens sísmics. Aquest conducte funcionà com a albelló, condició que encara perdura, ja que al fons s’obri un buit vertical que permet el pas d’aigua cap a àrees inferiors de l’aparell càrstic.

Reconstrucció de la Valldigna i Cova del Bolomor fa 100.000 anys.

La formació de la Cova del Bolomor s’inicia amb el desenvolupament d’un espai afavorit per una adequada estratificació i fissuració. Posteriorment als moments càlids del Miocè final-Pliocè (8-3 milions d’anys), s’origina un potent mantell estalagmític basal. Els processos tectònics de fracturació de la cova, atribuïts al Quaternari antic (fa uns 700.000 anys), originarien l’avenc basal que actua d’albelló. En aquell període el barranc del Bolomor, de morfologia diferent a l’actual, tindria una major projecció cap a la vall i les vessants. El retrocés progressiu d’aquesta vessant muntanyosa donaria origen a l’actual canyó càrstic, de pendent forta, que seccionaria el cavernament i produiria una boca a l’exterior. Entre l’obertura de la boca i l’enfonsament de la volta de la cova, degué passar un temps geològic relativament curt. Fa 350.000 anys, la cova oferia unes dimensions majors, minvades a partir d’aquest moment després del col•lapse de l’antiga volta, que  podria relacionar-se amb els freqüents fenòmens sísmics de la zona. La cavitat sempre ha funcionat com a clavegueró que permet el pas de l’aigua cap a àrees inferiors. No obstant, al estar canalitzada per un sistema de badalls que han permès la conservació del dipòsit arqueològic fins l’actualitat, l’activitat hídrica no erosionà el farcit sedimentari.

Actualment la Cova del Bolomor, posseeix una morfologia d’abric rocós o coveta lateral; resta parcial d’una antiga i amplia caverna. Presenta una extensió de 35 m de longitud, en sentit nord-sud, i 17 m d’amplària; en total, uns 600 m² amb una profunditat de 20 m. L’interior és molt irregular, degut a les fortes pendents dels dipòsits estalagmítics basals, els grans blocs de l’enfonsament del sostre i el farcit dels dipòsits bretxificats. Des de la seua boca, ubicada en un ampli faralló rocós que forma un balcó colgat sobre la vall, es divisa una amplia àrea litoral -fins el promontori de Cullera- travessada pel riu Vaca.

Paisatge septentrional del barranc i Cova del Bolomor amb La Valldigna al centre.

 

cueva_10

Topografia de la Cova del Bolomor amb els diferents dipòsits sedimentològics.

Top