Novetats

16 abril 2021

EVOLUCIÓ NEANDERTAL MITJANÇANT L’ADN DELS SEDIMENTS EN COVES

Un estudi multidisciplinari compost per especialistes de setze institucions i universitats de tot el món acaba de realitzar una important contribució científica en base als estudis d’ADN nuclear a homínids de tres coves europees i asiàtiques: Denisova Cave i Chagyrskaya Cave a Rússia, i Galeria de las Estatuas del complex Atapuerca. Els resultats han estat publicats a la revista Science, el 15 d’abril de 2021.

En situacions excepcionals de conservació, les restes òssies i dentals recuperats en jaciments arqueològics poden proporcionar ADN fòssil. Però més enllà del registre arqueo-paleontològic, hi ha també altres materials, com els sediments en coves, que poden proporcionar vestigis d’ADN en els jaciments. Els últims estudis publicats fins hui havien aconseguit extraure DNA mitocondrial en alguns fòssils humans i animals, i encara que suposaven un gran avanç metodològic, aquest tipus d’ADN posseïa encara un valor limitat per estudiar en profunditat les relacions entre les poblacions humanes del passat.

La metodologia publicada en aquest estudi suposa un avanç en el procediment analític, presentant resultats d’ADN nuclear que permeten llançar nous plantejaments per a les poblacions euroasiàtiques d’entre 200 i 50 mil anys. Un dels més importants potser és, la d’un reemplaçament poblacional al nord de la Península Ibèrica fa aproximadament 100.000 anys que va acompanyat d’un recanvi d’ADN mitocondrial. L’estudi identifica més a l’almenys dos esdeveniments de propagació poblacional Neandertal durant la primera part del Plistocè superior. Aquestes dues fases de divergència s’assignen a cronologies de 100.000-115.000 anys i 135.000 anys. Per tant, van ocórrer en els inicis o primeres fases del Plistocè superior que estan associades a condicions climàtiques i ambientals càlides de l’últim interglacial, el que correspondria temporalment als primers sis nivells de la Cova del Bolomor.

Els investigadors de l’estudi recalquen que la morfologia neandertal “típica” evoluciona en diverses etapes, en l’última de les quals, van aparèixer els neandertals “clàssics”, al voltant de 100.000 anys. L’estudi planteja la possibilitat que aquests canvis o períodes de transició estiguen relacionats amb la radiació d’una població més jove, concloent que es necessiten més dades procedents d’altres jaciments per fer estimacions més precises i ajustar esdeveniments genètics.

Els mètodes presentats obren sens dubte la possibilitat d’obtenir dades independentment del lregistre fòssil, el qual està limitat per restriccions bioquímiques relacionades amb la preservació de l’ADN a llarg termini. El treball posa per tant les bases per estudiar la història de la població humana del Plistocè a partir de traces d’ADN en sediments, un avanç excepcional.

 

|
Top