Novetats

21 febrer 2021

ESTUDIEN L’ADN MÉS ANTIC EN MAMUTS D’1 MILIÓ D’ANYS

National Geopraphic recull en l’últim número de la seua revista, del 18 de febrer, aquesta troballa genètica és en referència a la publicació científica Nature apareguda aquest mes.

Un conjunt de 22 científics de diferents universitats i instituts de genètica i biologia de Rússia, EUA, Alemanya, Regne Unit, Turquia i la Xina dirigits per Tom van der Valk, bioinformàtic de la Universitat d’Uppsala  i els genetistes Patrícia Pečnerová, Love Dalén i David Díaz del Molino del Centre de paleogenética de la Universitat de Copenhaguen han seqüenciat l’ADN més antic del món que procedeix d’un mamut que va viure fa més d’un milió d’anys. L’anterior ADN més antic, fins hui va ser el d’un cavall de fa 780.000 anys procedent de Yuton (Canadà). Aquest estudi es basa en les restes trobades en el permafrost de Sibèria a principis de la dècada de 1970 pel paleontòleg rus Andrei Sher, una llegenda en el camp de la investigació del mamut i analitzats a partir de 2017.

És obvi que aquest ADN és molt més antic que l’existència dels neandertals, però aporta una informació extraordinària des de diferents perspectives, totes elles importants:

1.La Paleontologia històrica

Fa 1,5 milions d’anys el mamut estepari d’Euràsia (M. trogontherii) va arribar a Amèrica des de Sibèria, creuant l’estret de Bering. Aquest donaria origen al mamut colombí (M. columbi), fa uns 200.000 anys. Amèrica de Nord albergaria dos tipus principals: mamuts llanuts al nord i mamuts colombins a sud. L’estudi genètic canvia aquesta visió per complet, amb més d’una espècie de mamut de les estepes a Sibèria, l’existència d’hibridació a Amèrica i profunds canvis genètics en el mamut colombí; tot això amb una semblança i continuïtat dels molars.

2.La genètica i l’evolució dels éssers vius

El seqüenciar un ADN tan antic ha obert una finestra en l’estudi de genomes sense precedents, com més retrocedeixquen en el temps els registres d’ADN, més sabrem com funciona realment l’evolució. L’estudi també implica que en el futur i amb condicions perfectes es podria aprofundir uns pocs milions d’anys més, tot i que sembla, seria inviable un major retrocés (l’ADN es fragmentària excessivament).

Els autors de l’estudi destaquen el potencial de la paleogenòmica profunda per ampliar la nostra comprensió de l’especiació i l’evolució adaptativa a llarg termini i indiquen que sense la genètica, normalment estem observant els canvis a través de les morfologies -dels fòssils- però quan no hi han canvis en les morfologies, considerem que no hi han canvis d’espècies. El component genètic, pot realment separar les espècies i proporcionar les dades de la seua demostració.

https://www.nature.com/articles/s41586-021-03224-9

van der Valk, T., Pečnerová, P., Díez-del-Molino, D. et al. Million-year-old DNA sheds light on the genomic history of mammoths. Nature (2021).

https://doi.org/10.1038/s41586-021-03224-9

|
Top