BIFAÇOS I FOC PREHISTÒRIC

Des de l’equip d’investigació de la Cova del Bolomor ens agradaria iniciar aquest any destacant un dels articles de l’any 2020 sobre la temàtica de foc prehistòric que el nostre equip aborda amb interès. Es tracta de l’estudi publicat a la revista del grup Nature Scientific Reports per M. Sanz et al. “Early evidence of fire in south-western Europe: the Acheulean site of Gruta de Aroeira (Torres Novas, Portugal)” (https://www.nature.com/articles/s41598-020-68839-w).

Pocs temes susciten tanta controvèrsia en el món de la investigació prehistòrica com és l’origen del control de foc per part dels grups humans. La seua implementació en el bagatge cultural humà i fins i tot en el procés d’hominització va ser tan transcendental que les cultures clàssiques van inventar mites i llegendes entorn al seu descobriment.

La comunitat científica accepta que l’ús controlat de foc va aportar avantatges crucials als grups humans prehistòrics i va suposar un abans i un després en les estratègies de subsistència: font constant de llum i calor, concentració d’activitats domèstiques i socialització de l’espai. Aquest fenomen ha portat a alguns investigadors a proposar una correlació directa entre l’aparició de l’ús controlat de foc i el desenvolupament d’un llenguatge articulat. A part d’això, el foc també va poder ser utilitzat com a element dissuasori tant per predadors com per a insectes i paràsits. Si ens endinsem en el món de la dieta, el tractament tèrmic dels aliments també va facilitar la digestió i absorció de nutrients (per exemple el ferro), l’eliminació d’agents patògens, com ara bacteris i fongs i va actuar com a inhibidor de toxines, permetent l’accés a una major gamma de recursos vegetals .Totes aquestes qualitats fan del foc un element revolucionari, que un cop controlat i integrat en les estratègies de subsistència humanes es converteix en un desencadenant d’innombrables transformacions. És per això que determinar el moment en què aquesta revolució va tenir lloc i el procés que va comportar la seua implantació es fa crucial per entendre la nostra pròpia història evolutiva.

La comunitat científica proposa de forma general que l’ús regular i controlat del foc es va produir entre els 400-300 mil anys i que el senyal arqueològica esdevé ben establerta en els jaciments datats al voltant dels 100 mil anys. És per això que el rang cronològic entre els 400 i 300 mil anys resulta clau per explorar com es va produir aquest fenòmen i els canvis comportamentals associats. La Cova del Bolomor es troba emmarcada en aquest període i recull ja aquest senyal fa uns 350 mil anys. El jaciment Axelià de la Gruta de Aroeira (Terres Novas, Portugal) registra evidències clares de foc en cronologies entorn als 400 mil anys, les quals són confirmades per diverses tècniques químiques i radiomètriques. A més és un dels pocs enclavaments de Plistocè mig amb bifaços en cova i restes humanes associades. El material cremat recuperat consisteix en fragments ossis, carbó vegetal i còdols de quarsita. Aquestes troballes s’han localitzat en dos punts diferents de la cova. A l’espera de la troballa d’estructures de combustió aquest prometedor jaciment contribueix a més al debat en curs sobre la complexitat del comportament de l’Axelià d’Europa. En un futur seria interessant comparar aquest registre amb el de la Cova del Bolomor, diferent a nivell de tecnologia lítica i intensitat ocupacional. Això sens dubte podria contribuir a aclarir com van ser les adquisicions culturals associades a el foc (immediates o progressives) i avançar en el perquè de la coexistència de grups amb foc i sense foc durant aquestes primeres fases d’assimilació i control, la qual cosa obre la porta a estudiar processos de convergència cultural entre diferents àrees geogràfiques, tipus d’assentaments o la seua ubicació geogràfica (per exemple, el paper dels corredors naturals en l’ús generalitzat d’innovacions tècniques). Seguirem treballant en això. R.B. i J.F.P.